El disseny honest del llum Fil
Si cada edifici explica una història sobre la ciutat en què s’ha construït, cada làmpara posa de manifest la relació que el dissenyador té amb la llum.
Fil, el disseny que va concebre Álvaro Siza Vieira el 1991 un any abans d’alçar-se amb el premi Pritzker, evidencia com l’arquitecte entén la llum com un element més a l’hora de dissenyar. A les seves obres, Siza considera la ubicació o la forma de les obertures de l’edifici en relació amb les necessitats de l’espai, una idea que parteix de la reflexió que defensava Frank Lloyd Wright sobre la bellesa d’un edifici sense finestres.
Aquesta manera d’entendre la llum en tot el seu espectre, com si es tractés d’un material o element més de construcció, ho extrapola Siza a petita escala amb el llum Fil, presentant un disseny senzill que posa en el centre d’atenció la funció per la qual ha sigut dissenyada: il·luminar.
És així com l’arquitecte presenta un llum funcional de sobretaula, fabricada en acer inoxidable i amb una estructura mínima, despullada d’ornaments i inspirada en l’evolució de les antigues llums d’oli metàl·liques que incorporaven una pantalla per evitar enlluernaments.
Composta per elements essencials que conformen un llum elèctric —un suport, el cable elèctric amb la bombeta i una pantalla—, Siza firma aquest disseny radicalment honest que forma part del catàleg de clàssics de Mobles 114.
Anys més tard, el 2017, l’arquitecte Eduardo Souto de Moura recordava, com si es tractés d’un capítol d’In Praise of Shadows de Tanizaki, com la làmpara evocava els seus primers records en relació amb la llum: “Abans que hi hagués electricitat, a la casa dels meus avis hi havia llums que funcionaven amb oli, la seva flama estava protegida per davant amb una placa rectangular. El resultat era una llum indirecta reflectida a la paret, fet que sempre ha complagut l’arquitecte Álvaro Siza.”
Antes de haver luz eléctrica, havia em casa dos meus avós umas lamparinas que funcionavam com azeite, e cuja chama era protegida frontalmente por uma placa rectângular. O resultado era uma luz indirecta reflectida na parede, facto que agradou desde sempre ao Arqº Álvaro Siza.
Siza, parte sempre para um desenho novo a partir de algo anterior, pré-existente, adequando-o à circunstância actual, com materiais, sistemas construtivos e linguagens diferentes. Siza, tal como na arquitectura, não desenha o “novo” no vazio, mas redesenha sempre qualquer coisa que se perdeu e tem que ser ajustado ao nosso tempo, à nossa cultura, daí o candeeiro Helena, daí a base da leve estrutura em aço, ser um H.
Porto, 20 de Março de 2017
Eduardo Souto de Moura
Imatges: Jara Varela (1), Meritxell Arjalaguer (3)
