El Pavelló de la República

El racionalisme arquitectònic de Sert, les emotives teles de Miró o Picasso i la calidesa feta mobiliari de Torres Clavé van servir com a mitjà de propaganda política i van establir les bases d’un moviment modern que va aconseguir reconeixement a l’exili.

L’Exposició Universal de París va durar un breu període de temps: es va inaugurar el 25 de maig de 1937 i es va clausurar el 25 de novembre d’aquell mateix any. Dins d’aquell espai diàfan, es va respirar per un segon una escultural calma davant l’imminent caos que vivia Europa.

El pavelló de 1937

La tardor del 1936, en ple esclat de la Guerra Civil, el govern de la Segona República va considerar indispensable participar en l’Exposició Universal de París, a causa de l’enorme potencial de propaganda que tenia aquest esdeveniment. D’aquesta manera podria posar Espanya com un referent respecte a l’art, arquitectura i disseny.

A la Plaça del Trocadéro, als peus de la Torre Eiffel, el 27 de febrer del 1937 es posava la primera pedra del que es convertiria en tota una icona arquitectònica i un símbol del moviment modern espanyol: el Pavelló de la República, obra de Josep Lluís Sert i Luis Lacasa. El pavelló, comissariat pel filòsof José Gaos, tenia dos signants: d’una banda Josep Lluís Sert, un destacat deixeble de Le Corbusier i fundador del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), i per l’altre Lluís Lacasa, membre del Partit Comunista i impulsor de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes per a la Defensa de la Cultura.

Si bé Lacasa era afí a l’arquitectura regionalista, Sert s’emmarcava en el racionalisme. A causa dels curts terminis de què es disposava per construir el pavelló, la idea de Lacasa, basada en la construcció amb maó, va ser rebutjada en favor de la proposta de Sert, que partia d’una construcció “en sec” mitjançant mòduls prefabricats. A més, per si fossin poques les limitacions de temps i inversió, el pla de construcció es va haver d’adaptar a un terreny irregular amb pendent i amb l’obligació de respectar els arbres existents.

Aquell edifici de 1.400 metres quadrats amb planta lliure, concebut pels arquitectes com un contenidor buit, es va erigir com un símbol d’innovació i talent i va acollir el treball dels artistes i intel·lectuals més destacats d’aquella Espanya. Els escriptors Max Aub i José Bergamín, el cartellista i fotomontador Josep Renau, el cineasta Luis Buñuel, els escultors Alberto Sánchez i Julio González, els pintors Hernando Viñes, Joan Miró i Pablo Picasso i l’arquitecte Josep Torres Clavé, amb una mostra del seu depurat mobiliari, van donar forma, imatges i paraules al que passava a Espanya.

Si bé des del primer moment l’organització de l’esdeveniment va demanar a Picasso que hi col·laborés, fet que en garantiria l’èxit i la repercussió pública, l’artista en va acabar alentint la inauguració. El Guernica, considerat després com la gran icona de la pintura espanyola del segle XX, tenia al pavelló un lloc clau. Situada en una de les parets del pati, a la planta lliure, Sert i Lacasa havien disposat les columnes que apuntalaven l’edifici de tal manera que res impedís veure la totalitat del quadre.

A la part central del pati també hi havia la Font de Mercuri, obra d’Alexandre Calder, l’únic artista estranger que participava en el pavelló. A la mateixa zona, i coberta amb una lona que feia la funció d’auditori, hi havia diverses butaques de fusta amb suport de corda dissenyades el 1934 per Josep Torres Clavé i que actualment produïm a Mobles114.

L’edifici actual

Amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992, l’Ajuntament de Barcelona va encarregar als arquitectes Antoni Ubach, Miquel Espinet i Juan Miguel Hernández León la realització d’una rèplica del pavelló. Aquesta construcció, que respecta el projecte original, està situada al barri barceloní de Vall d’Hebron. Actualment és la seu del CRAI, un dels arxius-biblioteca més importants del món sobre la Segona República, la Guerra Civil, l’exili, el franquisme i la transició espanyola.

La butaca Torres Clavé

Com un petit homenatge al llegat de l’arquitecte i dissenyador Josep Torres Clavé, i a aquest disseny que porta anys acompanyant-nos i formant part del nostre catàleg de Clàssics, la fotògrafa Jara Varela recull en aquesta col·lecció la bellesa de la butaca inspirada en els “cadirats” populars eivissencs en diferents racons del pavelló, tal com segurament la van veure els visitants el 1937.

Torres Clavé, cofundador juntament amb Antoni Bonet del MIDVA (Mobles i Decoració per a la Vivenda Actual), dominava la cerca del confort, fet que es fa palesa en aquest disseny que combina la devoció per l’artesania amb un exercici racional d’ergonomia i proporcions.

Imatges: Jara Varela