El dissenyador Eugeni Quitllet segueix un procès instintiu, “no sé com ni perquè“. Aquesta emoció és la que el manté viu i li anima a compartir els seus assoliments amb el món. Per donar curs a aquesta emoció, va descobrir el disseny industrial.  Cada objecte és un desafiament al que altres consideren imposible, paraula que Quitllet sembla no fer servir mai. Ha estat descrit com a renovador, buscador infatigable, amant de la tecnologia, encara que ell mateix es defineix com a “dissomiador”: la suma entre dissenyador i somiador.

Després dels teus anys a París, dissenyant des del teu estudi amb les millors firmes internacionals, per què la tornada a Barcelona?

Barcelona és una plataforma ideal per experimentar i posar en pràctica conceptes i solucions noves. És una ciutat que disposa d’unes característiques úniques al món per iue, pensar i somiar.

Com ha estat la trobada i el procés creatiu i productiu amb Mobles 114?

Un “flechazo”! Ens hem entès de seguida, i hem connectat amb la filosofia que compartim sobre la indústria imaginativa que sempre ha existit a Barcelona.

És correcto afirmar que t’has especialitzat en un tipus de disseny monobloc? En investigar les possibilitats d’un mateix material, formes i textures, donant-li vides noves?

A l’hora de dissenyar mai poso fronteres o preferències. Cada objecte necessita d’una especialització total, per poder fer-lo en la dimensió que exigeix.

Sembla que hi ha una intenció de sorprendre al usuari, però també a la pròpia indústria…

Si, és com un truc màgic, on al final tothom exclama “oooh!” Quin sentit tindria inventar un objecte, si no és nou?

La cadira Tube és el teu primer disseny per a Mobles 114. Què ens pots explicar de la col·lecció de cadires i taules?

És una resposta industrial amb un truc màgic. La bellesa o el confort són requisits mínims per a un disseny, però ja no és suficient si no aporta un defiament nou, una emoció. Sembla senzill però no evident, que dóna tot el sentit a la construcció d’aquesta cadira i a la vegada és invisible. És molt industrial fins que es mira amb una “sensibilitat curiosa”, no es perceb a primera vista… Ho has de descobrir tu mateix!

Les seves formes són suaus, però sense voler disimulen el seu origen industrial, amb línies que inciten a parlar de moviment, de vida, d’humanització de l’objecte, d’humor…

És una cadira que no vol ser pretenciosa,  que amaga les seves virtuds: sencilla per fora, intel·ligent per dins; és un objecte animat!

Dius que el disseny ha d’arribar a una altra dimensió, perquè ja hem cobert totes les necessitats bàsiques. Quina és aquesta dimensió, i quin paper juga el dissenyador en aquest nou paradigma?

És emocional! És algo que no tothom veu, però que tothom sent. A part de la seva funció, el disseny ha de servir per inspirar-nos i interrogar-nos en un sentit positiu. El dissenyador juga un paper d’amic; ha d’animar la matèria, donar-li vida i un ànima visible.

Quin és l’espai que més t’agrada, del teu estudi o del teu hogar? I sense quin objecte no podries passar un dia qualsevol?

La finestra, per veure el món, i la meva taula de treballar, on puc somiar despert. I també una cadira per pensar…